Les limitacions del govern del canvi

Solapas principales

fotoEns agradaria començar aquest text amb una xicoteta reflexió al voltant del terme: «els governs del canvi» ja que el mateix títol del llibre en fa referència. Les preguntes que al valorar aquesta expressió ens sorgeixen són: són aquests governs del canvi els que van a traçar un full de ruta per provocar un canvi social real? O les limitacions imposades pel lloc que ocupen («la casa de l’amo», en paraules de Raúl Zibechi, 2015) fa que només siguen un fre temporal a l’avanç voraç del capitalisme sobre les nostres vides, però sense canvi real? Qui són els actors d’aquest canvi social que cerquem, els moviments socials o les institucions? Qui deuria marca els ritmes?

Pensem que els autèntics actors del canvi han de ser els moviments socials amb la seua lògica i els seus processos participatius i oberts, que es mouen en categories diferents a les institucionals. Per tant, són els moviments socials els que deurien promoure i generar els processos de canvi, i en el seu esdevenir posar de relleu totes aquelles contradiccions existents amb les institucions. La lògica dels moviments socials, en espais, per exemple, de participació, pensem que hauria de buscar la creació d’un procés participatiu real que permetera la dissipació dels interessos partidistes, l’horitzontalitat del procés i l’autonomia en la pressa de decisions de forma democràtica per consens i dissens; tenint en compte que els moviments socials posem l’accent en els processos i que els nostres ritmes són més «lents», i no dependents d’esdeveniments electorals.

Voldríem doncs, valorar el que al nostre parer serien els aspectes positius i negatius d’aquests governs a nivell local.

Aspectes positius dels governs del canvi a Xàtiva

Mirant el darrer govern del PP, i tota la seua deriva neoliberal i casos de corrupció, els governs del canvi han recuperat, aparentment, una normalitat política pròpia d’una socialdemocràcia. És a dir, un estat de dret que intenta recuperar la seua funció proveïdora en quan als serveis bàsics de la població, però que degut a la darrera davallada econòmica, sovint aquests és converteixen en mers gestors de la crisi i de la misèria. Un canvi que podem aplaudir i que aparentment dóna un sospir a la població, però que no significa cap canvi perquè manté inalterable el fons. És allò de que tot canvia per a no canviar res. I el pitjor de tot, és que dóna a la població una mica més d’esperança.

Però l’aspecte més positiu, i en això estarem totes d’acord, ha estat el canvi cultural. Les institucions actuals de Xàtiva han formalitzat i generalitzat un programa cultural que durant la darrera dècada i el govern del PP, era un programa cultural que estava més associat als moviments socials o d’algunes forces polítiques. Estem parlant dels homenatges, memòria històrica, diades, llengua i cultura pròpia de la identitat com a poble, etc. A través del nou govern de Xàtiva, l’aspecte cultural ha millorat molt en l’imaginari col·lectiu del poble, i això és un avanç. Però, tot i això, cal dir que aquesta institucionalització també ha fet que aquestes pràctiques culturals es converteixen en mers formalismes i amb el temps s’acaben buidant d’un contingut polític. Són mers espectacles que pertanyen més a l’esfera de l’oci i el folklore, que de la política. Com fusionar aquests dos espais podria ser la pregunta que ens hauríem de formular per tornar a recuperar-ho

Aspectes negatius dels governs del canvi a Xàtiva

Per una banda, la desmobilització dels moviments socials en general. Els discursos que durant la crisi tenien les forces polítiques del canvi (la nova esquerra), han quedat invisibilitzats per les pràctiques institucionals actuals. Ara no cal fer oposició al carrer perquè ja estem a dins. Concretament a Xàtiva el nivell de mobilització ha baixat o quasi ha desaparegut, quan la realitat social que vivim continua sent la mateixa. Això suposa que alguns espais, com l’Ateneu, els seus discursos i pràctiques queden «a la foscor», marginals.

D’altra banda, la creació de processos participatius estèrils, que venen a ser simples rentats de cara d’un règim i unes estructures burocràtiques que no es poden canviar. No és només una crisi del regim del 78: territorialitat, models de finançament, estructures de política participativa, estat del ben estar, és una crisi del capitalisme i sobre tot una crisis de l’Estat-nació com a model caduc/obsolet d’intervenció i regulació de l’esfera econòmica. Malauradament hui tota la vida política i social està integrada i depèn exclusivament de la lògica dels mercats i del capital, i els Estats, aquells espais de pacte social i marge d’autonomia davant el capital per regular i controlar les condicions de la distribució de la riquesa del capital, és quasi inexistent. Aleshores, i donat aquesta situació, es pot recuperar l’Estat com aquella proveïdora del benestar de la post guerra com pretenen els governs del canvi? O bé els moviments socials necessitem re-formular la nostra crítica des d’un model més radical que vaja més enllà de tornar a models que no sabem si són possibles actualment?

Però tornant als processos participatius, aquests no busquen recuperar la conquesta de l’espai públic com a «esfera pública» de participació política de la societat civil, tot el contrari, només volen assentar i reforçar un model de participació ciutadana pròpia de l’Estat de dret capitalista. A través d’aquests es consoliden uns models propis que tenen la finalitat de legitimar els canals de la legalitat vigent sense qüestionar-los, precisament perquè aquests són dissenyats des de les pròpies institucions. A més a més, aquesta és una estratègia pròpia o un mecanisme de les institucions, davant la crisi política i econòmica, per recuperar la confiança i reforçar el seu projecte d’Estat: donar la possibilitat aparentment de que la gent pot participar o decidir les molletes dels pressupostos del seu poble.

A Xàtiva els intents de processos de participació han estat la materialització de tot això. Per una banda amb els famosos Pressupostos participatius: un procés limitat des de dalt, a través del qual, i d’una manera molt calculada i suspicaç, han projectat els seus interessos mitjançant un aparentment procés participatiu. I per l’altra banda, els Plans de mobilitat: processos que venen determinats per uns canals concrets, i que no donen peu a d’altres com per exemple l’assemblearisme o entrevistes qualitatives als barris. Tot això fa que es legitime la imatge que hi ha una intenció o voluntat política de canvi a l’hora de fer, i sobre tot a l’hora de prendre decisions polítiques.

A nivell social, les institucions de Xàtiva mantenen unes polítiques molt semblants a les anteriors, basades en la centralitat del treball assalariat (persones contractades per l’ajuntament amb treballs precaris i temporals) i en la implementació de polítiques d’inserció que obliguen a les persones a entrar dins un laberint d’itineraris d’inclusió, formació, inserció socio-laboral, etc, que assolissen el control social de les persones en exclusió. Cal destacar la creació del Consell Social, amb representació d’associacions socials de Xàtiva, on gairebé cap està formada per persones excloses, dirigida per la regidoria de benestar social i que ha tingut un paper nefast en el procés de pressupostos participatius, amb un ús partidista del nom i les associacions que en formen part. Es gestionen, doncs, diners de diferents fons (europeus, estatals i propis) per mantenir unes polítiques que com diem més amunt, gestionen la misèria sense canviar res, només donant una imatge de que alguna cosa s’està fent.

Per últim, els governs del canvi s’enfronten davant uns límits estructurals de l’economia, on posar en marxa un model econòmic alternatiu és impossible, ja que aquest depèn exclusivament d’entitats i organitzacions supranacionals, i d’una lògica brutal dels mercats sobre la resta de la vida social. A Xàtiva s’intenta salvar el creixement econòmic mitjançant la recuperació d’un model comercial de la ciutat centrat exclusivament en el sector serveis i el turisme. Polítiques que de manera positiva intenten engegar una recuperació activa dels xicotets comerciants front a les grans superfícies, un fet que podem estar d’acord, però que no compta amb un debat que per als moviments socials hauria de ser important: la distribució de la riquesa. Tot i els límits que hui caracteritzen els estats i les institucions davant el mercat, aquest podria ser un punt per fer moure els moviments socials a l’hora de recolzar o buscar equilibris amb les institucions. Només en aquelles polítiques on es pose damunt de la taula el debat sobre la distribució de la riquesa (renta, habitatge, condicions de treball, serveis públics) els moviments socials de Xàtiva podríem plantejar-se buscar un equilibri o estratègies compartides amb les forces del canvi. Però tenint molt clar, això si, que aquest no té una vessant transformadora, només la de gestionar de manera més justa una crisi i un malestar generalitzat en la població. Els moviments socials no deurien d’aspirar només això, cal anar més lluny.

Per acabar…

Els vertaders models alternatius només poden vindre de la mà de la lògica dels moviments socials, fora de l’àmbit de la mercantilització i al marge de les categories pròpies del capital. Una cosa de la que estem anys llum ni tant sols de proposar; però que pot ser en aquest moment d’impàs cal començar a plantejar a través de processos de participació reals. Aleshores cal seguir treballant en la nostra lògica i anar plantejant les possibles aliances en l’esdevenir de les coses i dels moments històrics. Tot arribarà, si es que ha d’arribar alguna cosa. Nosaltres ací estarem creant, a l’Ateneu Popular de Xàtiva.

Etiquetas: